La política contemporània ha convertit el llenguatge en un instrument que ja no serveix per entendre’ns, sinó per dividir-nos. La dialèctica ben entesa era, en el seu origen: un art noble, un espai de trobada i de contrast d’arguments. També una recerca compartida de sentit i de veritat, un examen mutu sincer, una depuració de les opinions, un reconeixement de la pròpia ignorància. Avui ha esdevingut una arma de guerra. No hi ha voluntat de convèncer; només d’aconseguir adhesions emocionals. No hi ha interès per corregir errors; només per amplificar-los si pertanyen a l’adversari. El diàleg s’ha convertit en representació teatral i, massa sovint, en una caricatura.
La perversió comença quan el discurs deixa de ser racional i passa a estructurar-se sobre emocions primàries. La política actual opera a través de la por, la indignació perpètua, el victimisme calculat o la supèrbia moral. Les idees perden pes davant del relat, i aquest relat s’adapta segons la conveniència del moment, encara que es contradigui amb ell mateix. Vivim immersos en una veritat líquida, com afirmava en l’article “Brúixola avariada” del passat mes d’octubre i basant-me en les paraules del sociòleg Zygmunt Bauman. També fragmentada i negociable. Una mentida repetida prou vegades esdevé matèria d’opinió i una opinió repetida prou vegades acaba prenent el lloc del fet.
Aquesta devaluació del pensament ha creat un escenari polític on l’home de palla, és a dir, el rival convertit en ninot grotesc, és l’interlocutor real. No es discuteixen idees, es lluiten fantasmes. No s’analitza el matís, es combat una caricatura construïda per ser derrotada amb facilitat. El resultat és una política que necessita la polarització com a combustible: com més intens és el conflicte, com més irreconciliable sembla la diferència, més identitat guanyen els protagonistes del drama.
El llenguatge mateix es degrada amb aquesta dinàmica. S’hi multipliquen els eufemismes que intenten disfressar l’arrel de les coses, les hipèrboles que converteixen gestions ordinàries en catàstrofes democràtiques, les etiquetes que deshumanitzen col·lectius sencers per poder fer-los servir com a projectils retòrics. En aquest marc, la moralització del discurs esdevé el cop final: ja no discutim decisions, sinó que jutgem essències; ja no diem “no estic d’acord amb vostè”, sinó “vostè és immoral”. Amb aquesta lògica inquisitorial no hi ha diàleg possible, perquè la conclusió està escrita abans de començar.
Mentrestant, la ciutadania assisteix a aquesta representació amb una barreja d’esgotament i resignació. Molts acaben refugiant-se en el cinisme, convençuts que “tots són iguals”. D’altres es deixen portar per la credulitat emocional. I alguns, potser els més lúcids, opten per retirar-se del soroll, abstenint-se, qui sap també si a contracor, de participar en un debat adulterat que ja no reconeixen com a propi. L’efecte és devastador: una societat fatigada, desconfiada, que ja no sap si allò que sent és informació, relat o simplement propaganda.
Un país també és la qualitat de les paraules que fa servir. Quan el llenguatge es degrada, la política s’empobreix, i quan la política s’empobreix, ho fa també la comunitat que la sosté. Som hereus d’una tradició que sempre ha cregut que el diàleg ens fa més humans. Potser la regeneració no començarà pels grans discursos, sinó per un gest tan senzill com recuperar el respecte per la paraula i, amb ell, el respecte per nosaltres mateixos.
